BUSCAR LLIBRES LITERATURA NOVELA POESIA SEARCH


  CARLES RIBA
(1893-1959)

Residu de "La paraula a lloure"

ORACIÓ DE L'ANGÚNIA POÈTICA

Senyor que heu alenat dins el meu fang:
ara la meva jovenesa
és com una aigua mesa al forn,
que penetra l'alè subtil del foc,
i bull, i escampa al seu voltant
una amorosa suavitat
que fa de bon estar-hi prop.
Senyor, dins de mi heu posat
la presència viva d'una dona
com l'aigua bombollant dins una argila nova:
dintre meu per primera vegada s'és obrat
el miracle de la paraula que consola:
i els homes se m'atansen
per si de mi els banyés el rou
tebi i alat de la paraula.

Senyor, perquè haveu cridat tan fort
dins aquest fang meu trencadís?
O ens heu posat aquest daler dintre del cor
perquè ens hi turmentem, així
com és el meu turment, que en parlar sento estort
escapar-se'm el baf que m'enfortís
-la presència d'ella vehement-
en un anguniós deslliurament
com deu sé el de l'anima per la mort?
Si sé que el meu fang buit no duraria al foc!
Heu arranjat talment el rompre's dels meus dies?
O és per vessar-m'hi encara nova cosa millor?
Què, si no sou ja Vós, Senyor?

ORACIÓ DE LA IMMORTALITAT EN LA PARAULA; [II]

Alt és, Senyô, el rescat de la paraula,
quan eixida tot just de dins l'entranya
pregona del silenci
el silenci mateix vol devorar-la,
talment un déu engendrador fecund,
gelós que la fillada el venci
amb un sol mot, com és la nit vençuda
per una sola estrella que rigui cel amunt.
Jo faig contra ell la lluita braç a braç,
emparpalant el peu i descenyint el llaç
de les mans sarmentoses que estrenyen mon cos las:
i vora el camí, la innocent
paraula nova jeu com un botí vivent.
Fins que el silenci fuig dins l'aire.
Jo prenc entre mes mans la nua criatura,
filla de ma batalla pura;
i ella em frem dins les mans i canta, indiferent
al retorn del silenci, que ara s'és fet un vent
de vol esmunyedís, que a la paüra
irònicament m'invita,
arremorant amb desmesura
vora mon pas les ombres de la nit infinita.
I fujo. I sóc com un que ha guanyat un tresor
i el porta a son casull que s'esbalandra,
i no reposa, perque el fibla
la gelosia del seu or,
fins que una escarrassada tanca triple
el guarda -així un secret a dins un cor.
Una tanca plantada ferma en la roca viva,
pal vora pal, enclòs darrera enclòs,
tal mon treball dels mots i de les lletres:
part de dins, encantada, jeu la paraula viva,
filla de una batalla aspriva;
part de fora, impotent, ronda el silenci.


Llibre primer d'Estances

[1]

T'ha enquimerat la gràcia fugitiva
d'un desig i ara ets deserta, oh ment.
Ai soledat sense dolç pensament
i foll traüt sense paraula viva!

Però ¿què hi fa, si dins el teu oblit
la inquietud pregonament perdura?
Encara el goig sobre la carn s'atura,
duent l'anunci d'algun cant no dit.

I ell és el foc sagrat que et perpetua
damunt les cendres del desolament;
no vulguis calma en ton oblit, oh ment,
oh folla que has gosat mirar-te nua.

[42]

Tènuement mon cant declina:
els mots son tendres i perfets;
mes, febre viva, tu no hi ets,
tu ja no hi ets, joia divina.

La blava coma ponentina
escondí el flam etern del sol;
mes fins que venci el negre dol
un llarg reflex ens il.lumina.

No per morir, joia divina:
sota l'or tímid d'un estel
jo esperaré el retorn fidel
del cant roent que ara declina.


Llibre segon d'Estances

[8]

Que jo no sigui més com un ocell tot sol,

ales esteses sobre un gran riu

per on davallen lentes barques de gent que riu

a l'ombra baixa del tenderol,

i el rai que el muntanyenc mig nu, enyoradís,

mena amb fatiga cap a ciutats

que estrenyen l'aigua lliure entre molls oblidats
d'haver-hi comes verdes amb arbres i ramats

i un cloqueret feliç.

La vida passa, i l'ull no es cansa d'abocar

imatges clares dintre del cor.

... Tot en mi torna somni: nuvolet d'ombra i d'or

que flota i fina lluny de la mà.

Qui endinsa en el seu cor com un minaire avar,

qui de recança ulls clucs es peix,

tenen més que no jo, que estrany a mi mateix
i alt sobre els altres, guaito l'ona incessant com creix

i minva cap al mar.

¿Quin moviment humà pot encara desfer

l'encant, llançar-me sang i sentits

a la presa, que és nostra, afanyada, entre els dits,

o al cant, que d'home a home va i ve?

¿O ha d'ésser mon destí el de l'ocell reial

que un tret, per folga, tomba del cel,

i l'aigua indiferent l'endú, vençut rebel,
cobrint-se amb l'ala inútil els ulls buidats d'anhel,

sense un plany pel seu mal?

[13]

Fuges, quan per haver-te

donaríem, en una nit obscura,
l'estel que riu, armat, en un tombant,

i en una mar incerta,

un port daurat de vinyes al voltant,

i en un silenci d'odi, el cant
d'una noia pura.

Ens deixessis almenys,

oh bella altiva, un somni dolç de tu
entre els ulls i la visió infinita

del món! però ens estrenys

amb soledat, presoners de la fita

mirada teva, que l'habita
de lluny, sense tu.

Però si fossis nostra,

si daves - uns instants només - tos braços
al nostre coll, cenyint l'ardent engany

de creure encès ton rostre

per un amor com el que d'any en any

hem après - fet de dolç afany
i de tristos passos;

si te'l lliuràvem - tan

silenciosament atresorat! -
¿quina força immortal ens restaria,

deslligat de l'encant,

per ressorgir damunt la febre impia

i l'animal malenconia
i la soledat?


Elegies de Bierville

 

ELEGIA SEGONA

Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria,

tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent:

pel teu record, que em dreça, feliç de sal exaltada,

amb el teu marbre absolut, noble i antic jo com ell.

Temple mutilat, desdenyós de les altres columnes

que en el fons del teu salt, sota l'onada rient,

dormen l'eternitat! Tu vetlles, blanc a l'altura,

pel mariner, que per tu veu ben girat el seu rumb;

per l'embriac del teu nom, que a través de la nua garriga

ve a cercar-te, extrem com la certesa dels déus;

per l'exiliat que entre arbredes fosques t'albira

súbitament, oh precís, oh fantasmal! i coneix

per ta força la força que el salva als cops de fortuna,

ric del que ha donat, i en sa ruïna tan pur.

 

ELEGIA NOVENA

Per a Pompeu Fabra

Glòria de Salamina vermella en el mar a l'aurora!

Adormits en el vent de Queronea, xiprers!

Esplendor per als ulls o malencònica estampa,

crit d'arribada o foc sota la cendra d'un nom,

llocs! la meva presència amb cor violent us completa,

mots! la meva veu assedegada us fa plens.

Si en el meu cos carnal solament un triomf inefable

va poder-me engendrar contra la nit i el no-res

(entre els braços del pare, oh mare en la llum i en la Gràcia,

pura presa en el pur començament dels meus anys!)

no calia victòria amb humiliació de reialmes

ni importava un ponent buit de la fuga i la sang,

perquè fos deixada en el solc incansable dels segles

la furiosa llavor per al meu ésser civil.

El que fou necessari i bastava, és que uns homes sentissin

com no hi ha fast més dolç que ésse' i gustar-se un mateix;

simplement, subtilment, sabessin com no hi ha inútil

cap esperit, si creix lliure en la seva virtut;

que per podè' esdevení' el que volien llurs déus, en la forma

viva del que eren ja des de l'arrel de llurs morts,

consentissin a fer-se, ells diversos! iguals en els armes,

persuadits per la llei, ells que es dictaven les lleis,

i a la força més forta que estreny o que inunda, oposessin

la raó que es coneix i l'escomesa viril.

Homes que vau mesurar i acomplir accions més que humanes

per merèixer l'orgull d'ésse' i de dir-vos humans,

jo em reconec entre els fills de les vostres sembres il.lustres:

sé que no fórem fets per a un destí bestial.

La llibertat conquerida en l'apassionada recerca

del que és ver i el que és just, i amb sobrepreu de dolor,

ens ensenyàreu que on sigui del món que és salvada, se salva

per al llinatge tot dels qui la volen guanyar;

i que si enlloc és vençuda i la seva llum és coberta

per la tempesta o la nit, tota la terra en sofreix.

Sí, però l'esperança meravellosa traspassa,

crida, més real que la tenebra o l'estel

-ossos decebuts i l'heroica pira en el vespre

desesperat- per a molts sembla d'antuvi una fe;

sols que té menys espera i arrenca de tots els exilis

cap al seu crit, i els batuts van retrobant-se soldats.

 

ELEGIA ONZENA

Era en la llibertat i en el cel de la meva paraula,

transfigurat pel déu que en els meus anys ha sofert;

sota els meus ulls, la terra vivia per mi -com un rostre

dins la diversitat de l'amorós pensament;

entre la serra, que porta, mirada enllà, a la distància

pura, camins ocults, serpentejants com desigs,

i la ciutat dels Feliços que no conec ni em coneixen,

alta en llur èter natal, més que les albes del risc,

incomparable reia, fill gran de la meva puixança,

el meu efímer vol. Ah! no temptat per l'engany

esplendorós del foc que ens barra la vostra ventura,

ni per l'atzur, oh divins indiferents! que no pot

sostenir de nosaltres sinó el que en va se us assembla:

no: ans perquè Algú, dintre de mi, on la nit

brusca de vagues pors em combatia, s'havia

tot de sobte estimat; amb el meu cor estremit

violentament i virginal va estimar-se,

com si em necessités per a conèixer-se en mi,

per a plaure's en mi i en la meva joia expandir-se

i vessar-se en el vent, amb abundància de flor

que dilapida el seu maig. Oh gran cor satisfet, oh més plena

possessió de mi des de la idea d'un déu!

Pur en el meu enigma, he cantat, segur que la flama

que parlava per mi no tocaria el meu cos;

i que l'ull absolut que a través del meu somni mirava

no deixaria el cristall humiliat sobre el món.

Sols l'inefable abús i acreixement l'un per l'altre

dels perfectes amants fóra una imatge adient;

com en cad'un es compensen i mútuament s'ultrapassen

l'ànima i el subtil dolç instrument corporal.

Jo amb el fast he pogut que el meu déu de mi desplegava;

del que de mi mateix ell em donava, he donat.

Foren uns instants que jo comptaria per vida

i per avenç d'això: ésse' integrat en el fi;

ja en mi mateix no pertànye' a l'obscur destí de les coses

ni al precari pols de la memòria en la sang.

Dolça, ells esvaïts, la transparència me'n dura;

que no en sabrida dir seguretat ni record:

tant m'és present la meva secreta figura salvada!

com si des d'ara em veiés dintre la llum d'un mirall.

Com l'apassionat, que entre dues tanques fa via

per la vall vesprejant, deixa endarrera al seu pas

i omple els seus ulls asservits en el pensament de l'encontre

i s'acompanya ja de l'abraçada i la veu,

ara, jo, tornat a l'exili on callen les coses,

on es mesura el temps pel que s'espera tan sols,

pujo per retrobar el qui és jo mateix i madura,

únic, de mi mateix i del meu déu salvador,

i en l'impuls consentit cap a l'harmonia fixada,

dins la posat que em venç creo l'aurora brillant.

Res no pot ser com abans. Comprenc, més enllà del silenci

i ah! més enllà del meu cor, que l'invisible Vivent

que es coronà de mi i del meu crit gloriós, no em va prendre

com un alberg de pas per al seu goig foraster;

ans havia en mi renascut del seu cel, amb el germen

més preservat del meu cast fantasieig pueril,

i en els meus anys de fruit, profund, completava el meu compte

de sofriment terrenal amb el seu propi diví;

fins que tot fos amor. I de sobte em mostrà què seria.

El que, però, ja és, basta al meu cant i al meu do.

És la certesa. Aquesta: saber, sense pes, en la vetlla

dura del pensament i en la llangor de l'oblit,

què ha de ser pels orígens. Saber-nos, jo i Qui no em deixa,

fills tots dos de la pau, en la discòrdia engendrats

contra la Indiferència, absent atzur, oh immutables!

home entre els homes jo, déu contra els déus el meu Déu!


Salvatge cor

[I]

Que en el cant sigui baix el bes
i astut el cor en l'abraçada:
el cor vol més, vol en excés,
i en el do rebut es degrada.

Abans dels teus ulls, estimada,
¿hi ha un amor que, dolç, me'ls creés
que me'n fes uns camins d'onada?
¿Uns ulls per l'amor de després?

Dóna't perquè tot recomenci
ordit en perills de silenci,
virginal d'un foc absolut;

com, passant de l'illa inaudita,
qui s'exalta al somni volgut
en la perla ardent que l'imita.

[VII]

Penso en el cor -i en l'orient
de la perla encara marina;
en el somni que l'endevina
i que l'ull massa ric desment.

Cap triomf no pesa en el vent
i, juntes, al buf que hi declina,
s'esborren l'onada divina
i l'aventura vehement.

¿D'on venim, que no fos tornada?
Com una absurda enamorada,
la vida ens fa plorar el passat.

¿On tornem, que no fos naixença?
Vivim de mort, i no ens és grat;
morim d'amor, i no s'hi pensa.

[XVIII]

Tot el que he perdut
que mai no sabré,
tot el que no sé
i que m'ha valgut,

és nu i absolut
sota un vel darrer;
però el cor s'absté,
com si fos virtut.

Exulteu, amants!
¿Somriuríeu, sants,
de l'atroç gaubança,

de tant d'indiscret
temptejar el secret,
de tanta esperança?

[XXIII]

El cant em mena, i animals estranys
em volten purs, avesats a servir;
els reconec per fills del meu destí,
dolços al foc i fers als averanys.

Ja per la mort no em calen torsimanys:
és vida amunt que torna el meu camí;
si el que he après no fruitarà per mi,
el que he viscut no es comptarà per anys.

Sento absolut com el meu pas el món:
la llum revela el crit del cor pregon
i n'és la mida. ¿En què la saviesa

valdria? Folls actes meus que m'heu fet,
canilla ardent, us passo el magne plet;
i ens omplirem d'amor com d'una presa.

[XXV]

Oisive jeunesse à tout asservie ...

Joventut llunyana,
a tot compromesa:
l'esperança apresa
m'ha semblat menys vana,

ara que la ufana,
vaga maduresa
per delicadesa
res ja no demana.

I és tot tan senzill,
quan en el perill
ets l'heroi que salva,

Crist! O brusc buidant
l'àmbit foll d'una alba,
omples Tu el llevant!

[XXVI]

No ho diria en va, perquè
hi ha el dolor, que és orgullós:
és només per al joiós
que la vida fa el seu ple.

Cal fer pura a tot o re
la jugada, com si ho fos:
qui no mori d'amorós,
l'amor no el prendrà a mercè.

Més que el pensament, profunds
són els ulls, si el pit ens brunz
del que han vist, amb glòria igual,

i estimem, Pare! aquest dolç
nostre regne terrenal
com uns prínceps entre molts.


(Publicat a El Pont, núm. 4, 1956)

Dins la nit, els meus anys
han cridat i em desperten;
semblen ocells perduts,
sóc d'ells i no em coneixen;
són meus i van errants,
perquè no em pugui entendre
quan cerco en el meu cor
què m'ha fet gran i feble.

¿Què hi dius, tu, pur infant
que encara et meravelles
de sobte, amb brusc delit,
pels ulls per on vas créixer,
i de qui guardo, amb corn
profund, les orelletes
tan fines a escoltar
les tendres veus que vencen?

¿Què hi respondries tu,
l'infant que jo vaig ésser,
tu que eres simplement,
tu que no pots comprendre
que el cor sigui pesant
i les coses esquerpes,
i el somni tingui risc,
i tot amor tristesa?

Per a ignorar-ho jo
i que, uns minuts, la teva
ventura elemental
revisqui en mi de sempre,
cal que et cedeixi a tu
i que ho pagui creient-me
i sentint-me dir foll,
foll que no mira enrera.

¿Qui somriurà dels dos,
el vell que no preveies
futur de tu, oh infant,
o tu, fonda innocència?

Sols sé que miro el riu
al llarg de la ribera;
i sempre sóc el punt
on l'aigua fa el seu pur
començament de perdre's.


Del joc i del foc

[XXVIII] (de Tannkas de les quatre estacions)

Penso en vosaltres,
ametllers de Siurana,
blanca esperança
d'efímeres banderes
en l'aspror irremeiable.

[LIV] (de Tannkas del retorn)

De nou la casa,
i en la vetlla concorde
dels cors, el nucli
dolç i pur i el silenci
del món on fórem nàufrags.


 

 


www.llenguacatalana.com
www.literaturacatalana.com
www.poesiacatalana.com

www.filolegs.com
www.llati.org



 


Development Services Network Presence
www.catalanhost.com